La infància

Tímida és la imatge que guardo de la més perduda infantesa. De quan els cotxes de colors em fascinaven volàtiment durant dos minuts del temps que, llavors, semblava etern. I les tardes de tardor pels carrerons del poble, bruts encara de branquillonets d'olivera, corrent en contra del vent com mai més hem sapigut fer. Somriures i xiscles de nens i nenes que no esperaven res més que la nit de Reis, que no desitjaven res més que fer-se grans... Per això vaig perdre la vida entremig dels meus dits, per l'afany a conèixer més enllà dels sentits. A poc a poc, sense adonar-nos, vàrem començar a decidir. Vàrem canviar les nostres enganxines de les bosses de patates per problemes i desastres. Vàrem regalar la inocència esperant rebre consciència. Vàrem abandonar les bicicletes sense marxes per noves emocions que ens donessin més velocitat. Però la vida és encara més veloç... I quan vols tornar enrera el camí ja s'ha esborrat.
Cada cop que miro als ulls d'un infant li demano que no es vulgui fer gran. Que somiï per tots nosaltres, per tots els que dia rere dia anem desertant...