Cada cop que aixeco el cap hi ha una espina molt molt fina que m'atravessa prop del braç. No em deixa que respiri, no em deixa bategar. Per això camino teixint un escut moral que em permeti protegir-me sense haver de fer-me mal. I és com qui castiga una blasfèmia, la paraula estimar, la penitència que s'aplica és no tornar a cantar. Si no hi ha cants, no hi ha amor. Ja no queden ocells al parc, només un corb com jo. M'alimento de paraules robades, d'aquelles boniques tornades, i visc entre les roses envellides que han venut el seu color roig pel gris perdut de les boirines.

Nina,