Intento deslligar-me del cordó umbilical que m'uneix involuntàriament, crec, a l'únic banc de pedra que guarnint el parc de la ciutat solitària em manté lligat a la Terra.

Empunyo branquillons per traçar damunt la sorra humida mots que rellisquen suaument per les meves galtes. Busco pedres petites i rodones per esborrar la pena que embruta el meu escrit fugaç. El paisatge em recorda les estones que passàvem junts; un tràiler del passat en blanc i negre que cada dia pren una forma diferent, més solitari.

Un borrall perdut del meu cor és l'únic que s'aferra a la vida.

Nina,