Ahir em vaig despertar, adormit al banc de sempre, el meu preciat company de pedra, sobresaltat en adonar-me de que tot havia canviat. Buscava frenètic allò que em faltava. Per sota les males herbes que m'envoltaven, entremig de les ombres pansides de tots els vianants que em regalaven una mirada de fàstic o dins dels seus pensaments freds i preocupats. Però no hi era..

Vaig córrer per l'asfalt perquè no em deixen trepitjar la gespa groguenca, sense deixar de fitar el terra, fins a caure dins la font dels enamorats del dia quinze al vint-i-cinc del mes següent, però no hi era..

Desesperat per por de no trobar-lo mai més vaig clucar els ulls, caient altre cop en el cercle viciós dels meus pensaments negatius. I quan la meva mà va palpar el pit vaig descobrir que encara me'n quedava un trosset petit. Encara tenia forces per a bategar. No l'havies arrancat del tot quan vas dir adéu per última vegada..