Un llac d'aigua freda i escumosa llueix sota dels meus peus. Els branquillons de canya seca floten delicadament sense tocar gairebé l'aigua, com si l'acariciessin esporuguits, deixant-se portar. A mesura que la meva vista es submergeix sense alterar l'ordre d'ones corves i dolces de la superfície aquàtica, es descobreix un núvol infinit de còdols microscòpics suspesos com l'oxigen dins dels meus pulmons inadaptats a l'entorn. Inadaptats, com jo mateix. Continguts en aquell llac etern, els còdols i jo. Avanço la mà per tocar aquestes partícules esmunyedisses que recorren el meu cos ràpidament, no els puc palpar. La llum llisca com agulles fines per la pell del llac. La seva claror il·lumina dèbilment el metre inferior per sota de l'aigua. Necessito aire i emprenc el retorn a la superfície. Moc les cames i els braços que em sento buits i extremadament lleugers però continuo immòbil. M'omple un sentiment esfereïdor, no puc sortir de l'aigua.. Em desperto suat o potser ha plogut, no ho sé. La ciutat continua igual: tranquil·la, bruta, buida i desperta. Avui em ve de gust veure la sortida del sol.

Voler morir als teus peus per renéixer al teu costat

Reflexiono sobre la meva persona en silenci. Després de somiar nit rere nit el vol i caure precipitadament davant de la realitat a plena llum del dia, m'he convertit en un ésser odiós. Desprenc recel i ràbia en comptes de suor fastigosa perquè no sé estimar de veritat. Un cos de carn flàccida completament buit sense desitjos ni proeses per anhelar.. Què faig en aquest món si fins i tot ell mateix m'abandona al meu dissortat destí?

Procedeixo a arrencar-me la pell lentament. Fracasso. Provo a obrir-me el crani amb una roca però perdo el coneixament abans d'enfonsar-me en l'intent. Penjo els cordons de les botes a l'arbre per penjar-m'hi jo a continuació. Un infant em mira i decideixo que avui no.

Necessito el teu consell, la teva sabiduria, la teva paraula. La llum del teva amistat incondicional. El caliu del teu amor robat.
Vull morir. Si no puc estar amb tu.. Deixaré de viure fins que tornis, encara que sigui impossible..

r

Mes de freds, més calfreds

Ha arribat per fi el mes de març i les postes rogenques són seductores. Retalls de núvols copsen els últims rajos de sol perduts just abans de desaparèixer entre valls llunyanes. Avui no m'he despedit del dia en solitud. Avui ha vingut algú nou. Una noia morena amb la mirada ferma i decidida ha volgut acompanyar-me fins ben entrada la vesprada. Parlant de la vida i de l'aigua passada. Preguntant-nos el per què de les coses sense respondre mai bé. Somriu tímida però sé que confia. Li agrada la música i la filosofia, els contes per a infants i una bona amanida. Després d'ensenyar-li els meus esbossos sobre paper estripat m'ha preguntat com em deia; però quan han començat a brillar els primers estels ha marxat lentament sense mirar-me, m'agradaria que tornés algun dia...

Llàgrimes hivernals

Per què ploro? Ha arribat el punt en què la visió normal és la borrosa, la que confon roses plenes d'espines amb els teus llavis carn de rubí, la que m'enganya amb boires per esquitllar la realitat entre llàgrimes. Per què no puc parar de plorar? Em palpo el pit i em dol. És una aflicció summament profunda que penetra fins al racó més amagat. T'odio? Per això suplico exhaust l'oblit del teu record més proper? T'enyoro? Pot ser la causa del meu estat d'ànim precari i mancat de consol? No ho sé, però les llàgrimes fredes afloren com el gebre en l'últim alè del teu glaçat amor.

Nadala

La neu sobre les mans nues
que esbocen el futur.
El gel que atura les agulles
d'un temps que no és madur.

Somriures de petits
que juguen a ser àngels,
boles de neu entre esclafits
i brillantor d'estels.

Espero que torni a nevar
per gaudir d'un paisatge blanc,
per poder observar el Nadal,
per poder-me sentir altre cop infant.

Bufandes onejant al vent,
guants perduts en escampall,
galtes vermelles i gent que
vol comprar el millor regal.

Espero que torni a nevar
per gaudir d'un paisatge blanc,
per poder observar el Nadal,
per poder-me sentir altre cop infant.

I per Reis demanaran
que aquest any que està entrant
reparteixi un xic de pau
en un món que està en blanc.

Com allò que un dia va ser..

Com el soldat que busca la seva tropa; com l'arbre que s'empeny a tocar el cel; com aquella cançó que no para de sonar dins del teu cap; com el cos que mai podràs oblidar; com l'ombra que persegueix l'individu; com el mes de desembre precedeix sempre al mes de gener; com les gotes de pluja retornen al sòl d'on varen venir; com les venes que dormen sota la pell; com les paraules que mai haurien de ser pronunciades; com els somnis que no es compliran; com les ones i el seu vaivé; com l'odi cap el més estimat; com la màgia d'un petó qualsevol; com la vida sorgeix de l'amor, o no; com les coses que s'eleven però després cauen; com el temps que no s'atura mai; com el moment més esperat fuig en un instant; com la solitud en companyia; com la lluna atrapant el sol; com les olors que són ja records; com l'ocell que migra; com el blanc i el negre; com el ple o el buit; com una rosa sense espines; com el tresor que mai s'ha descobert; com un caramel amarg; com la història més bonica inexistent; com una partitura sense "tempo"; com l'eternitat immortal; com l'infinit; com una carta d'amor que s'ha quedat sense llegir; com tu i jo.

Intento deslligar-me del cordó umbilical que m'uneix involuntàriament, crec, a l'únic banc de pedra que guarnint el parc de la ciutat solitària em manté lligat a la Terra.

Empunyo branquillons per traçar damunt la sorra humida mots que rellisquen suaument per les meves galtes. Busco pedres petites i rodones per esborrar la pena que embruta el meu escrit fugaç. El paisatge em recorda les estones que passàvem junts; un tràiler del passat en blanc i negre que cada dia pren una forma diferent, més solitari.

Un borrall perdut del meu cor és l'únic que s'aferra a la vida.

Nina,