Retorn a l'entorn

Els remolins d'aire fresc primaveral em fan sentir més jove. La pell arrugada, plegada sobre si mateixa tal mateix com un ventall de mà, s'estira i es torna tersa (aparentment tersa) i em rejoveneix l'aspecte. Suposo que per això ha tornat aquella noia extravagant. Dic extravagant perquè poques persones busquen cap mena de conversa amb un vagabund d'un parc solitari. Suposo perquè és impossible trobar atractiu el meu posat de gos perdut i brut. Avui ha tornat a venir.

M'ha saludat com si em coneixés de tota la vida, amb un lleuger somriure als llavis rosats i estrets. És dona de poques paraules però els seus ulls m'expliquen més coses.. Porta un vestit texà que s'estreny a la cintura deixant a l'imaginació les curves que s'hi amaguen. Els cabells lligats curosament que descansen sobre l'espatlla dreta. Hi reposaria jo també. Allí hi amagaria tots els meus secrets, a cau d'aquelles orelles petites que escoltaven amb atenció els meus desafortunats esdeveniments.

Anna, no marxis. No em tornis a deixar sol..

Jugo amb una petita pedra entre els meus dits fràgils i freds, llargs, filiformes, extensos però que no porten mai enlloc per ser massa matussers. Rellisca i cau, com tots els pensaments. Caduquen i moren. Com les flors de primavera. Perden els pètals i les ganes de viure lentament amb la paciència inalterable d'un malalt terminal. Ningú els pot curar i aprenen a admetre un final precipitat. Aprenen obligats però ho aprenen. I jo? Sóc incapaç d'entendre la realitat. Tan summament senzilla i clara. Busco altres camins per dissipar-la. Com el dia en què em vas demanar que no begués, que no begués més. Perquè ja estaves farta de que els meus llavis violats mussitessin paraules insolents.. Ja havies esgotat les teves forces per aturar les bufetades que fregaven l'aire aturant la teva respiració.. Ja sabies fer-te invisible als ulls que abans et miraven rebossants de passió.. Ja t'havies resignat a ser l'ombra borrosa perseguida per la meva fúria i desesperació.
Intento oblidar-ho tot.. però no puc.

Rambles desconegudes

Decideixo donar un tomb pels volts del parc. Deixant de banda les moreres despullades que comencen a brotar donant un bri d'esperança al seu cicle vital; oblidant per una estona la font de pedra vella i escatològica envoltada d'oxidats gronxadors que componen la banda sonora del meu dia a dia; trepitjant més enllà de la gespa seca, groga; perdent de vista el meu banc entre tants altres i enfilant els primers passos per la rambla, ara, desconeguda. Ja no tinc constància del temps, ja no repasso els mesos desfullant lentament un calendari. Ara sóc jo el temps. Envelleixo com ell. Al seu costat assegut, els dos contemplem el món girar i canviar. Les rajoles de la vorera resisteixen tot el meu pes mort. Camino arrossegant sense destresa els peus i aquests s'enduen al seu pas la brutícia que s'interposa a l'incert camí. No existeixen petjades com a la sorra del parc. Puc triar per on tornar sense irrompre l'armonia i la quietud de la sorra reposada. Puc escollir no tornar.. Vagar etern per les rambles ennegrides per la pudor i el pas dels anys que rellisquen carrer avall. No hi és el florista, ni tampoc el mim tan blanc, no hi ha cap carterista, ni tampoc cap quiosc gran. No hi camina cap persona, ni tan sols un nen jugant, no hi bota cap pilota, no se sent ja ni piular.

Però de fons se sent "Five trees" http://www.youtube.com/watch?v=dqoBvTZ7rXg i la seva malenconia, tristesa vaga, ombrívola, em recorda el parc i tinc ganes de tornar-hi. El meu parc. Allà on resideixo des que el destí em llevà la dona, la casa i la vida.

Un llac d'aigua freda i escumosa llueix sota dels meus peus. Els branquillons de canya seca floten delicadament sense tocar gairebé l'aigua, com si l'acariciessin esporuguits, deixant-se portar. A mesura que la meva vista es submergeix sense alterar l'ordre d'ones corves i dolces de la superfície aquàtica, es descobreix un núvol infinit de còdols microscòpics suspesos com l'oxigen dins dels meus pulmons inadaptats a l'entorn. Inadaptats, com jo mateix. Continguts en aquell llac etern, els còdols i jo. Avanço la mà per tocar aquestes partícules esmunyedisses que recorren el meu cos ràpidament, no els puc palpar. La llum llisca com agulles fines per la pell del llac. La seva claror il·lumina dèbilment el metre inferior per sota de l'aigua. Necessito aire i emprenc el retorn a la superfície. Moc les cames i els braços que em sento buits i extremadament lleugers però continuo immòbil. M'omple un sentiment esfereïdor, no puc sortir de l'aigua.. Em desperto suat o potser ha plogut, no ho sé. La ciutat continua igual: tranquil·la, bruta, buida i desperta. Avui em ve de gust veure la sortida del sol.

Voler morir als teus peus per renéixer al teu costat

Reflexiono sobre la meva persona en silenci. Després de somiar nit rere nit el vol i caure precipitadament davant de la realitat a plena llum del dia, m'he convertit en un ésser odiós. Desprenc recel i ràbia en comptes de suor fastigosa perquè no sé estimar de veritat. Un cos de carn flàccida completament buit sense desitjos ni proeses per anhelar.. Què faig en aquest món si fins i tot ell mateix m'abandona al meu dissortat destí?

Procedeixo a arrencar-me la pell lentament. Fracasso. Provo a obrir-me el crani amb una roca però perdo el coneixament abans d'enfonsar-me en l'intent. Penjo els cordons de les botes a l'arbre per penjar-m'hi jo a continuació. Un infant em mira i decideixo que avui no.

Necessito el teu consell, la teva sabiduria, la teva paraula. La llum del teva amistat incondicional. El caliu del teu amor robat.
Vull morir. Si no puc estar amb tu.. Deixaré de viure fins que tornis, encara que sigui impossible..

r

Mes de freds, més calfreds

Ha arribat per fi el mes de març i les postes rogenques són seductores. Retalls de núvols copsen els últims rajos de sol perduts just abans de desaparèixer entre valls llunyanes. Avui no m'he despedit del dia en solitud. Avui ha vingut algú nou. Una noia morena amb la mirada ferma i decidida ha volgut acompanyar-me fins ben entrada la vesprada. Parlant de la vida i de l'aigua passada. Preguntant-nos el per què de les coses sense respondre mai bé. Somriu tímida però sé que confia. Li agrada la música i la filosofia, els contes per a infants i una bona amanida. Després d'ensenyar-li els meus esbossos sobre paper estripat m'ha preguntat com em deia; però quan han començat a brillar els primers estels ha marxat lentament sense mirar-me, m'agradaria que tornés algun dia...

Llàgrimes hivernals

Per què ploro? Ha arribat el punt en què la visió normal és la borrosa, la que confon roses plenes d'espines amb els teus llavis carn de rubí, la que m'enganya amb boires per esquitllar la realitat entre llàgrimes. Per què no puc parar de plorar? Em palpo el pit i em dol. És una aflicció summament profunda que penetra fins al racó més amagat. T'odio? Per això suplico exhaust l'oblit del teu record més proper? T'enyoro? Pot ser la causa del meu estat d'ànim precari i mancat de consol? No ho sé, però les llàgrimes fredes afloren com el gebre en l'últim alè del teu glaçat amor.