Retorn a l'entorn

Els remolins d'aire fresc primaveral em fan sentir més jove. La pell arrugada, plegada sobre si mateixa tal mateix com un ventall de mà, s'estira i es torna tersa (aparentment tersa) i em rejoveneix l'aspecte. Suposo que per això ha tornat aquella noia extravagant. Dic extravagant perquè poques persones busquen cap mena de conversa amb un vagabund d'un parc solitari. Suposo perquè és impossible trobar atractiu el meu posat de gos perdut i brut. Avui ha tornat a venir.

M'ha saludat com si em coneixés de tota la vida, amb un lleuger somriure als llavis rosats i estrets. És dona de poques paraules però els seus ulls m'expliquen més coses.. Porta un vestit texà que s'estreny a la cintura deixant a l'imaginació les curves que s'hi amaguen. Els cabells lligats curosament que descansen sobre l'espatlla dreta. Hi reposaria jo també. Allí hi amagaria tots els meus secrets, a cau d'aquelles orelles petites que escoltaven amb atenció els meus desafortunats esdeveniments.

Anna, no marxis. No em tornis a deixar sol..

Jugo amb una petita pedra entre els meus dits fràgils i freds, llargs, filiformes, extensos però que no porten mai enlloc per ser massa matussers. Rellisca i cau, com tots els pensaments. Caduquen i moren. Com les flors de primavera. Perden els pètals i les ganes de viure lentament amb la paciència inalterable d'un malalt terminal. Ningú els pot curar i aprenen a admetre un final precipitat. Aprenen obligats però ho aprenen. I jo? Sóc incapaç d'entendre la realitat. Tan summament senzilla i clara. Busco altres camins per dissipar-la. Com el dia en què em vas demanar que no begués, que no begués més. Perquè ja estaves farta de que els meus llavis violats mussitessin paraules insolents.. Ja havies esgotat les teves forces per aturar les bufetades que fregaven l'aire aturant la teva respiració.. Ja sabies fer-te invisible als ulls que abans et miraven rebossants de passió.. Ja t'havies resignat a ser l'ombra borrosa perseguida per la meva fúria i desesperació.
Intento oblidar-ho tot.. però no puc.

Rambles desconegudes

Decideixo donar un tomb pels volts del parc. Deixant de banda les moreres despullades que comencen a brotar donant un bri d'esperança al seu cicle vital; oblidant per una estona la font de pedra vella i escatològica envoltada d'oxidats gronxadors que componen la banda sonora del meu dia a dia; trepitjant més enllà de la gespa seca, groga; perdent de vista el meu banc entre tants altres i enfilant els primers passos per la rambla, ara, desconeguda. Ja no tinc constància del temps, ja no repasso els mesos desfullant lentament un calendari. Ara sóc jo el temps. Envelleixo com ell. Al seu costat assegut, els dos contemplem el món girar i canviar. Les rajoles de la vorera resisteixen tot el meu pes mort. Camino arrossegant sense destresa els peus i aquests s'enduen al seu pas la brutícia que s'interposa a l'incert camí. No existeixen petjades com a la sorra del parc. Puc triar per on tornar sense irrompre l'armonia i la quietud de la sorra reposada. Puc escollir no tornar.. Vagar etern per les rambles ennegrides per la pudor i el pas dels anys que rellisquen carrer avall. No hi és el florista, ni tampoc el mim tan blanc, no hi ha cap carterista, ni tampoc cap quiosc gran. No hi camina cap persona, ni tan sols un nen jugant, no hi bota cap pilota, no se sent ja ni piular.

Però de fons se sent "Five trees" http://www.youtube.com/watch?v=dqoBvTZ7rXg i la seva malenconia, tristesa vaga, ombrívola, em recorda el parc i tinc ganes de tornar-hi. El meu parc. Allà on resideixo des que el destí em llevà la dona, la casa i la vida.

Un llac d'aigua freda i escumosa llueix sota dels meus peus. Els branquillons de canya seca floten delicadament sense tocar gairebé l'aigua, com si l'acariciessin esporuguits, deixant-se portar. A mesura que la meva vista es submergeix sense alterar l'ordre d'ones corves i dolces de la superfície aquàtica, es descobreix un núvol infinit de còdols microscòpics suspesos com l'oxigen dins dels meus pulmons inadaptats a l'entorn. Inadaptats, com jo mateix. Continguts en aquell llac etern, els còdols i jo. Avanço la mà per tocar aquestes partícules esmunyedisses que recorren el meu cos ràpidament, no els puc palpar. La llum llisca com agulles fines per la pell del llac. La seva claror il·lumina dèbilment el metre inferior per sota de l'aigua. Necessito aire i emprenc el retorn a la superfície. Moc les cames i els braços que em sento buits i extremadament lleugers però continuo immòbil. M'omple un sentiment esfereïdor, no puc sortir de l'aigua.. Em desperto suat o potser ha plogut, no ho sé. La ciutat continua igual: tranquil·la, bruta, buida i desperta. Avui em ve de gust veure la sortida del sol.

Voler morir als teus peus per renéixer al teu costat

Reflexiono sobre la meva persona en silenci. Després de somiar nit rere nit el vol i caure precipitadament davant de la realitat a plena llum del dia, m'he convertit en un ésser odiós. Desprenc recel i ràbia en comptes de suor fastigosa perquè no sé estimar de veritat. Un cos de carn flàccida completament buit sense desitjos ni proeses per anhelar.. Què faig en aquest món si fins i tot ell mateix m'abandona al meu dissortat destí?

Procedeixo a arrencar-me la pell lentament. Fracasso. Provo a obrir-me el crani amb una roca però perdo el coneixament abans d'enfonsar-me en l'intent. Penjo els cordons de les botes a l'arbre per penjar-m'hi jo a continuació. Un infant em mira i decideixo que avui no.

Necessito el teu consell, la teva sabiduria, la teva paraula. La llum del teva amistat incondicional. El caliu del teu amor robat.
Vull morir. Si no puc estar amb tu.. Deixaré de viure fins que tornis, encara que sigui impossible..

r

Mes de freds, més calfreds

Ha arribat per fi el mes de març i les postes rogenques són seductores. Retalls de núvols copsen els últims rajos de sol perduts just abans de desaparèixer entre valls llunyanes. Avui no m'he despedit del dia en solitud. Avui ha vingut algú nou. Una noia morena amb la mirada ferma i decidida ha volgut acompanyar-me fins ben entrada la vesprada. Parlant de la vida i de l'aigua passada. Preguntant-nos el per què de les coses sense respondre mai bé. Somriu tímida però sé que confia. Li agrada la música i la filosofia, els contes per a infants i una bona amanida. Després d'ensenyar-li els meus esbossos sobre paper estripat m'ha preguntat com em deia; però quan han començat a brillar els primers estels ha marxat lentament sense mirar-me, m'agradaria que tornés algun dia...

Llàgrimes hivernals

Per què ploro? Ha arribat el punt en què la visió normal és la borrosa, la que confon roses plenes d'espines amb els teus llavis carn de rubí, la que m'enganya amb boires per esquitllar la realitat entre llàgrimes. Per què no puc parar de plorar? Em palpo el pit i em dol. És una aflicció summament profunda que penetra fins al racó més amagat. T'odio? Per això suplico exhaust l'oblit del teu record més proper? T'enyoro? Pot ser la causa del meu estat d'ànim precari i mancat de consol? No ho sé, però les llàgrimes fredes afloren com el gebre en l'últim alè del teu glaçat amor.

Nadala

La neu sobre les mans nues
que esbocen el futur.
El gel que atura les agulles
d'un temps que no és madur.

Somriures de petits
que juguen a ser àngels,
boles de neu entre esclafits
i brillantor d'estels.

Espero que torni a nevar
per gaudir d'un paisatge blanc,
per poder observar el Nadal,
per poder-me sentir altre cop infant.

Bufandes onejant al vent,
guants perduts en escampall,
galtes vermelles i gent que
vol comprar el millor regal.

Espero que torni a nevar
per gaudir d'un paisatge blanc,
per poder observar el Nadal,
per poder-me sentir altre cop infant.

I per Reis demanaran
que aquest any que està entrant
reparteixi un xic de pau
en un món que està en blanc.

Com allò que un dia va ser..

Com el soldat que busca la seva tropa; com l'arbre que s'empeny a tocar el cel; com aquella cançó que no para de sonar dins del teu cap; com el cos que mai podràs oblidar; com l'ombra que persegueix l'individu; com el mes de desembre precedeix sempre al mes de gener; com les gotes de pluja retornen al sòl d'on varen venir; com les venes que dormen sota la pell; com les paraules que mai haurien de ser pronunciades; com els somnis que no es compliran; com les ones i el seu vaivé; com l'odi cap el més estimat; com la màgia d'un petó qualsevol; com la vida sorgeix de l'amor, o no; com les coses que s'eleven però després cauen; com el temps que no s'atura mai; com el moment més esperat fuig en un instant; com la solitud en companyia; com la lluna atrapant el sol; com les olors que són ja records; com l'ocell que migra; com el blanc i el negre; com el ple o el buit; com una rosa sense espines; com el tresor que mai s'ha descobert; com un caramel amarg; com la història més bonica inexistent; com una partitura sense "tempo"; com l'eternitat immortal; com l'infinit; com una carta d'amor que s'ha quedat sense llegir; com tu i jo.

Intento deslligar-me del cordó umbilical que m'uneix involuntàriament, crec, a l'únic banc de pedra que guarnint el parc de la ciutat solitària em manté lligat a la Terra.

Empunyo branquillons per traçar damunt la sorra humida mots que rellisquen suaument per les meves galtes. Busco pedres petites i rodones per esborrar la pena que embruta el meu escrit fugaç. El paisatge em recorda les estones que passàvem junts; un tràiler del passat en blanc i negre que cada dia pren una forma diferent, més solitari.

Un borrall perdut del meu cor és l'únic que s'aferra a la vida.

Nina,

La infància

Tímida és la imatge que guardo de la més perduda infantesa. De quan els cotxes de colors em fascinaven volàtiment durant dos minuts del temps que, llavors, semblava etern. I les tardes de tardor pels carrerons del poble, bruts encara de branquillonets d'olivera, corrent en contra del vent com mai més hem sapigut fer. Somriures i xiscles de nens i nenes que no esperaven res més que la nit de Reis, que no desitjaven res més que fer-se grans... Per això vaig perdre la vida entremig dels meus dits, per l'afany a conèixer més enllà dels sentits. A poc a poc, sense adonar-nos, vàrem començar a decidir. Vàrem canviar les nostres enganxines de les bosses de patates per problemes i desastres. Vàrem regalar la inocència esperant rebre consciència. Vàrem abandonar les bicicletes sense marxes per noves emocions que ens donessin més velocitat. Però la vida és encara més veloç... I quan vols tornar enrera el camí ja s'ha esborrat.
Cada cop que miro als ulls d'un infant li demano que no es vulgui fer gran. Que somiï per tots nosaltres, per tots els que dia rere dia anem desertant...

El cigarro roig, descapollat, cendrós, encès, tot i que el fred d'aquesta nit traidora m'està gelant les venes i l'oxigen que encara hi circula en elles es cristal·litza a poc a poc, brilla enmig de la foscor esfereïdora. Vull algú que em parli i m'expliqui què n'ha sigut de la seva vida.. Com enyoro els vells amics amb qui compartíem un glop de cafè i algunes rialles! Estic sol i necessito companyia. Vull que algú m'ofereixi la seva espatlla quan les llàgrimes m'assalten sense previ avís. Vull algú que ompli el forat que vas deixar i que ni l'univers pot cobrir. Juro, després d'aquest cigarro me'n vaig a dormir..

What a difference a day made..

" L'últim projecte que faig sempre és el millor..


..fins que en començo un altre."

La morera centenària del parc m'estima; la seva verdor encantadora em recorda les botelles velles de vi blanc plenes de polsim que hi havia a l'estanteria i, les seves fulles.. unes mans suaus i tendres que m'abracen quan tinc fred, que ballen quan fa vent. La morera centenària del parc m'estima; sempre em cuida i em vigila, no es mou del meu costat plogui o nevi. La morera centenària del parc m'estima; ha près dels meus records el teu rostre: els llavis carnosos com el cotó de colors que compra la mare quan ets petit, els ulls amb gust de cola, els cabells fets arrels que m'ajuden a tocar de peus a terra quan el meu cap vol volar, la pell morena que amb el pas dels anys s'ha anat arrugant i conserva cada emoció plasmada com una foto antiga en sèpia tatuada al cor. La morera centenària del parc m'estima i jo l'estimo a ella.

Ahir em vaig despertar, adormit al banc de sempre, el meu preciat company de pedra, sobresaltat en adonar-me de que tot havia canviat. Buscava frenètic allò que em faltava. Per sota les males herbes que m'envoltaven, entremig de les ombres pansides de tots els vianants que em regalaven una mirada de fàstic o dins dels seus pensaments freds i preocupats. Però no hi era..

Vaig córrer per l'asfalt perquè no em deixen trepitjar la gespa groguenca, sense deixar de fitar el terra, fins a caure dins la font dels enamorats del dia quinze al vint-i-cinc del mes següent, però no hi era..

Desesperat per por de no trobar-lo mai més vaig clucar els ulls, caient altre cop en el cercle viciós dels meus pensaments negatius. I quan la meva mà va palpar el pit vaig descobrir que encara me'n quedava un trosset petit. Encara tenia forces per a bategar. No l'havies arrancat del tot quan vas dir adéu per última vegada..

Plor

Les llàgrimes han format solcs a la meva pell arrugada, bruta, pigada i marronosa. Dormen al llit de les nines, es precipiten al matí. Fugen rodolant fent-se perles invisibles; ràpida i sigilosa arribada al seu destí: el buit. Plenes de gemecs silenciosos que s'esclafen contra el sòl humit.

Dóna'm la mà o tan sols un dit. Un instant on agafar-me per perdre la por a volar. Per eixugar-me les llàgrimes. Per no deixar-te anar.

Nina,

Cada cop que aixeco el cap hi ha una espina molt molt fina que m'atravessa prop del braç. No em deixa que respiri, no em deixa bategar. Per això camino teixint un escut moral que em permeti protegir-me sense haver de fer-me mal. I és com qui castiga una blasfèmia, la paraula estimar, la penitència que s'aplica és no tornar a cantar. Si no hi ha cants, no hi ha amor. Ja no queden ocells al parc, només un corb com jo. M'alimento de paraules robades, d'aquelles boniques tornades, i visc entre les roses envellides que han venut el seu color roig pel gris perdut de les boirines.

Nina,

Torna a brillar el sol

I aquest sol maligne que avui m'escalfa no és res més que una mofa de la calor que em dónes tu: quan m'abraces, quan em crides, quan fas veure que no em mires, quan dorms al meu costat i em dius que tu m'estimes. Per això busco un refugi que m'allunyi d'aquest sol, per no borrar ni el més petit record de la teva escalfor, corrent pels camins de pols i pedra, relliscant per les parets i les moreres, robant totes les ombres que es creuin amb mi en aquesta infinita carrera.

Em sento inútil essent tan sols el teu reflex. Un respir de sutilesa del teu parfum embriagador; de móres i síndria, sensual i amb frescor. Una petita llum efervescent dins d'aquests ulls buits que m'observen però que no em deixen actuar. Presoner dels teus moviments i del teu estimar. Aquí espero, per variar, a que em demanis que visqui. A que em supliquis que m'arrisqui a sortir d'aquest castell per abraçar la teva pell.

Em sento mort essent tan sols la teva ombra. Vivint a la foscor del teu somriure per por a ser jo; un individu somiador i ploraner. Un gos pataner. Assassí dels silencis que confonen i em recorden la teva absència. Sempre al teu costat encara que tu no em vegis.

Nina,

Ha nascut l'infant

Ha nascut el blog "Diari d'un ploraner"! Des d'aquesta finestra al món exterior saludo des del meu jo interior.

Espero que, tan si esteu tristos com contents, em feu una visita de vegada en quan..

Nina,