Jugo amb una petita pedra entre els meus dits fràgils i freds, llargs, filiformes, extensos però que no porten mai enlloc per ser massa matussers. Rellisca i cau, com tots els pensaments. Caduquen i moren. Com les flors de primavera. Perden els pètals i les ganes de viure lentament amb la paciència inalterable d'un malalt terminal. Ningú els pot curar i aprenen a admetre un final precipitat. Aprenen obligats però ho aprenen. I jo? Sóc incapaç d'entendre la realitat. Tan summament senzilla i clara. Busco altres camins per dissipar-la. Com el dia en què em vas demanar que no begués, que no begués més. Perquè ja estaves farta de que els meus llavis violats mussitessin paraules insolents.. Ja havies esgotat les teves forces per aturar les bufetades que fregaven l'aire aturant la teva respiració.. Ja sabies fer-te invisible als ulls que abans et miraven rebossants de passió.. Ja t'havies resignat a ser l'ombra borrosa perseguida per la meva fúria i desesperació.
Intento oblidar-ho tot.. però no puc.